por Narcis Soler Masferrer
Catedrático de Prehistoria de la Universitat de Girona
Lluís Pericot Garcia (5 de setembre de 1899 – 12 d’octubre de 1978) va ser vicepresident de l’Institut d’Estudis Gironins des de la seva fundació (1946), quan el presidia el seu amic Tomàs Carreras Artau i, després del decés d’aquest (1955), passà a ser-ne president fins a la seva mort el 1978. En una època difícil tant per la ideologia imperant com per l’obligada austeritat a causa de la manca de mitjans, la seva gestió va ser determinant per obtenir els recursos per a les activitats de l’institut, l’edició dels “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses” i aconseguir l’indubtable prestigi de què aquesta revista va gaudir i que els seus successors intentem mantenir. Aquells recursos procedien de la Diputació de Girona i de l’Ajuntament, però també del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, en el qual ell tenia càrrec i influència. Encara que residia a Barcelona, va saber envoltar-se de gironins que, com Lluís Batlle i Prats o Joaquim Pla Cargol, portaven el dia a dia de l’Institut.
El deute que l’IEG li té, i la importància de la seva figura per a l’arqueologia i la prehistòria de tres continents, fan que sigui un goig poder comentar als lectors dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins una biografia que li ha estat dedicada fa poc.
Lluís Pericot ja ha estat objecte d’una multitud de treballs en homenatge de la seva persona, escrits generalment breus que proporcionen detalls de la seva vida, presenten la seva bibliografia o tracten algun aspecte de la seva activitat. Esmentarem només com a exemple els que diferents autors gironins li van dedicar en ocasió de la seva mort i que es van publicar a la Revista de Girona (85, 1978) i a Presència (521, 1978).
La biografia de la que volen donar compte en aquest escrit és una altra cosa molt més ambiciosa, rigorosa i completa. És un relat detallat de la vida professional i científica de Lluís Pericot en el context social i polític que li va tocar viure. Probablement cap altre prehistoriador o arqueòleg no ha tingut ni tindrà mai una biografia tan completa, exhaustiva i ben travada. I això perquè en la gènesi d’aquest llibre han coincidit unes circumstàncies que rares vegades es donen.
En primer lloc l’autor de la biografia és, i probablement no podria haver estat cap altre, el catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona Francisco Gracia el qual, a més d’especialista en el món ibèric i en la guerra durant la protohistòria, s’ha convertit en el gran cronista de les transformacions de l’arqueologia catalana i espanyola en el segle XX. Un cronista d’un rigor i una erudició extraordinaris, aconseguits amb una recerca detallada de la documentació original en tots els arxius i fonts disponibles.
Lluís Pericot ja havia estat coprotagonista en altres publicacions de Francisco Gracia, com una feta en col·laboració amb Josep M. Fullola i Francesc Vilanoba (58 anys i 7 dies. Correspondència de Pere Bosch Gimpera a Lluís Pericot (1919-1974). Universitat de Barcelona, 2002, 474 p.) on es publiquen les 276 cartes que li adreçà el seu amic i mestre Pere Bosch Gimpera. Pericot tenia també la seva part de protagonisme en una altra obra escrita en col·laboració amb Josep M. Fullola (El sueño de una generación. El crucero universitario por el Mediterráneo de 1933, Universitat de Barcelona, 2006, 534 p.), en la biografia que Francisco Gracia ha escrit sobre Pere Bosch Gimpera, rector de la Universitat de Barcelona i conseller de Justícia de la Generalitat durant la Guerra Civil (Pere Bosch Gimpera. Universidad, política, exilio. Ed. Marcial Pons, Madrid, 2011, 474 p.) i en la biografia del que fou director del Museu Arqueològic de Barcelona i catedràtic de Prehistòria de la Universitat després de la guerra, Martín Almagro Basch, amb qui Lluís Pericot va haver de conviure vulgues que no molts anys (Arqueologia i política. La gestió de Martín Almagro Basch al capdavant del Museu Arqueològic Provincial de Barcelona (1939-1962). Universitat de Barcelona, 2012, 406 p.). Lluís Pericot també té un paper en una obra decisiva en la línia d’investigació que estem resseguint (La arqueología durante el primer franquismo (1939-1956). Col. Bellaterra Arqueología, Ed. Bellaterra, Barcelona, 2009, 551 p.). Tota aquesta tasca ingent de recerca, que podríem completar amb la coordinació (amb Jordi Casassas i Josep M. Fullola) d’una història de la Universitat de Barcelona i nombrosos articles, ja proporcionava a Francisco Gracia una base excel·lent per emprendre la biografia de Lluís Pericot, que ja havia tractat parcialment en totes aquestes obres. Quasi podríem dir que era inexcusable que un dia o altre l’escrivís.
En segon lloc, ha facilitat l’existència del llibre que comentem l’extraordinària quantitat d’informació que es conserva sobre l’activitat de Lluís Pericot en tots els aspectes de la seva vida. A més del fet que la seva vida professional i gestió universitària ha quedat en els arxius administratius, ell era un home que ho conservava tot de forma ordenada, des dels bitllets dels transports que usava a les entrades dels llocs que visitava. Un home que escrivia molt, que va mantenir correspondència amb multitud d’arqueòlegs i prehistoriadors d’arreu del mon, entre ells les primeres figures de la prehistòria europea, americana i africana, i s’escrivia amb els més variats personatges del món cultural i polític espanyol, correspondència que moltes vegades s’allargava durant dècades. La majoria d’aquestes cartes s’han conservat en el Fons Pericot, ja àmpliament utilitzat per Francisco Gracia en les obres esmentades, i en els arxius dels seus destinataris, generalment tambe conservats, ja que aquests destinataris també eren persones significades. Ens han explicat que cada vegada que era fora del seu domicili en viatge d’estudis, en ocasió de congressos, per dictar conferències o fer gestions administratives a Madrid, circumstàncies que es donaven molt sovint, i de vegades aquestes absències s’allargaven mesos, escrivia una carta a la seva esposa Teresa Raurich cada dia sense falta, on li comentava els avatars professionals i personals de cada jornada. A més, quan visitava llocs llunyans o exòtics en ocasió de congressos o viatges d’estudi, solia redactar un diari amb les seves impressions, que de vegades publicava.
Finalment encara hi podem afegir una tercera circumstància feliç. Tot el fons d’informació acumulat durant la seva vida va ser gestionat amb cura, primer per les seves filles i després pels seus néts, un dels quals, Josep Maria Fullola Pericot és, com el seu avi, catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona i és qui ha escrit el pròleg de l’obra que comentem. Avui el fons es conserva, ordenat, a la Biblioteca de Catalunya. Llevat d’algun cas excepcional: Lluís Pericot era, com el seu pare farmacèutic, afeccionat a la botànica i havia continuat l’herbari patern, un herbari prou interessant, que va ser cedit a la Universitat de Girona (Revista de Girona 296, 2016).
Difícilment podrem resumir aquí una obra tan extensa i detallada. La biografia ens porta als orígens familiars dels Pericot com a artesans a Torroella de Montgrí. El pare de Lluís, Joan Pericot Prats (1870-1944) va ser farmacèutic militar. Quan complia el destí a l’Hospital Militar de Girona van néixer Lluís i els seus germans Maria, Josep i Joan. Des del 1907 vivien en el número 17 del carrer del Nord, una casa propietat de Modest Furest i Roca, que explotava les aigües del Puig de les Ànimes de Caldes de Malavella on, per casualitats de la vida, va descobrir un important jaciment paleolític i romà. És extraordinària la visió que Francisco Gracia ens dóna del món cultural de Girona a principis del segle XX, començant per les persones que vivien en el mateix replà de l’edifici i seguint amb les amistats travades en el gimnasi que hi havia a la Fontana d’Or. Lluís Pericot va anar a l’Institut de Girona (1909-1914), on va ser un estudiant brillantíssim, que treia matrícula d’honor de quasi tot, i premi extraordinari de batxillerat en competència amb Josep M. Millàs Vallicrosa, un amic també alumne excel·lent, fill de Santa Coloma de Farners, que seria un gran arabista i hebraista.
El 1915 la família es va traslladar a Barcelona seguint el nou destí del pare. Lluís ja s’havia matriculat a la universitat per estudiar Lletres i Dret (la seva mare creia que un home com cal havia de tenir dues carreres i un ofici; per això també havia començat a aprendre ebenisteria, una activitat, en aquella època, característica de Torroella de Montgrí). A la universitat va ser un estudiant brillant, encara que decebut pels continguts que s’hi ensenyaven, fins que el curs 1916-1917 va assistir, un inoblidable 2 d’octubre de 1916, a la primera classe que hi feia el jove catedràtic Pere Bosch Gimpera, format a Alemanya. Començava aquí una relació amb qui seria el seu mestre, només 8 anys més gran, relació que va decidir la seva vocació i que duraria tota la vida. Francisco Gracia ens endinsa magistralment en la Universitat de Barcelona d’aquella època. El curs següent s’afegiran també com alumnes de Bosch els germans Josep de Calasanz i Elies Serra Ràfols i Alberto del Castillo, amb els qui Lluís Pericot mantindrà amistat tota la vida. Vindran ara els anys de les primeres excavacions en els caus del Montgrí i de la col·laboració amb el Servei d’Investigacions Prehistòriques que dirigia Pere Bosch a l’Institut d’Estudis Catalans, de la curiosa polèmica sobre el valor de la prehistòria amb Josep Pla i dels primers intents d’aconseguir una plaça a la universitat. Aquests van culminar quan, després de llegir la seva tesi doctoral sobre La civilización megalítica catalana y la cultura pirenaica, va aconseguir el 1923 plaça de catedràtic d’Història Antiga i Medieval d’Espanya amb les acumulades de Moderna i Contemporània a la Universitat de Sant Jaume de Galícia. El llibre ens guia ara sobre els projectes de Lluís Pericot en el nou destí i les relacions que va establir-hi. Aquí com arreu feia amics que li duraran tota la vida, amb els que establia relacions d’ajuda mútua. Són els anys també del festeig i casament amb la bagurenca Teresa Raurich i de la redacció d’obres importants, com Los pueblos de América. Contra l’opinió de Pere Bosch i de molts dels seus amics, que creien que el seu futur es trobava a Galícia, que veien com una regió amb gran futur pels estudis prehistòrics, Lluís Pericot, per raons familiars, optà a la plaça de catedràtic d’Història Moderna i Contemporània d’Espanya a la Universitat de València, càtedra que va obtenir. Va resultar que en realitat era al País Valencià on tenia el seu futur com a prehistoriador. Vindran ara els anys més fructífers, sobretot per les excavacions a la cova del Parpalló de Gandia i a altres importants jaciments paleolítics i d’època ibèrica i per la seva col·laboració amb el Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València, del que va ser sotsdirector durant molts anys. El 1934 aconseguirà, de forma rocambolesca, accedir a una càtedra d’Història Moderna i Contemporània a la Universitat de Barcelona, on de seguida va ser nomenat secretari de la Facultat de Filosofia i Lletres. Abans havia participat en el creuer de 1933 pel Mediterrani que ja ha estat esmentat. La biografia dóna també una àmplia panoràmica de l’Espanya universitària d’aquesta època, des de la dictadura de Primo de Rivera i els anys a Galícia als temps convulsos que seguiran i que culminaran amb la Guerra Civil. Pericot serà un home fidel al seu mestre Pere Bosch Gimpera, rector de la Universitat, però sense significar-se excessivament. Van ser anys molt difícils, amb contínues tensions entre els sectors catalanistes, amb els que es situava, i els reaccionaris; però molt més ho van ser després del final de la guerra. Lluís Pericot, quan ja es dirigia cap a la frontera de la Jonquera, s’ho repensà i finalment no es va exiliar. Va veure en perill el seu lloc a la universitat en un llarg procés de depuració, del que se’n va sortir gràcies als avals que va aconseguir entre els seus amics del costat nacional, perquè ell també havia ajudat moltes persones en els primers temps convulsos després del cop d’estat. Superat el procés favorablement, va poder anar consolidant la seva posició gràcies a la difusió de la seva obra, especialment la monografia sobre la cova del Parpalló (1942), guanyadora del premi Francesc Martorell a la millor obra d’arqueologia hispànica, i al prestigi internacional que va anar consolidant. Va haver de compartir el poder sobre l’arqueologia catalana amb Martín Almagro Basch, el qual, com a representant del bàndol guanyador, s’havia convertit en director del Museu d’Arqueologia de Barcelona, del Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Barcelona, de les excavacions a Empúries, i en catedràtic de Prehistòria de la Universitat. Pericot va saber contemporitzar amb Almagro i aliar-s’hi quan convenia.
El 1941 va ser nomenat comissari provincial d’excavacions arqueològiques de la província de Girona, malgrat que els seus enfrontaments amb el seu cap, el director de la Comisaría General de Excavaciones Arqueológicas, el falangista Julio Martínez Santa-Olalla, van ser continus. Francisco Gracia explica amb tot detall com des d’aquest càrrec va establir una xarxa de comissaris locals, molts d’ells noms il·lustres de l’arqueologia gironina (Francesc Riuró, Lluís Esteva, Josep M. Corominas, Pere Caner…), i va facilitar l’obtenció de permisos i de recursos per a les excavacions i les publicacions. Quan finalment els catedràtics d’arqueologia van poder fer desaparèixer la Comisaría General i amb ella el poder del seu director, i en això Lluís Pericot hi va tenir un paper decisiu, i va ésser substituïda pel Servicio Nacional de Excavaciones Arqueológicas, va ser nomenat delegat d’excavacions de Catalunya i Balears, càrrec que va mantenir fins al 1962. El 1959 havia assumit també la direcció del Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Barcelona. Les seves relacions amb el director general de Belles Arts, amb el ministre d’Educació i amb el secretari del Consejo Superior de Investigaciones Científicas eren excel·lents i li permetien escapolir-se de les intrigues i denúncies de Julio Martínez Santa-Olalla, que es troben reflectides fins i tot en la correspondència d’aquest amb el governador civil de Girona.
Arribem als anys 50, al punt més àlgid de la carrera de Lluís Pericot, quan es converteix en el prehistoriador de referència a Espanya i el referent d’aquest país a l’estranger. Fou coorganitzador dels congressos de l’Instituto de Estudios Pirenaicos (un dels quals, el 1958, tingué lloc a Girona), dels de l’Institut d’Estudis Ligurs i dels cursos d’Empúries. El 1954 va ser el president del IV Congrés de la Unió Internacional de Ciències Prehistòriques i Protohistòriques que es desenvolupà a Madrid, fet que marca potser el punt àlgid de la seva vida científica. Però és que al 1963 ho va ser del V Congrés Panafricà de Prehistòria, el 1964 del XXXVI Congrés Internacional d’Americanistes i el 1967 altra vegada del VI Congrés Panafricà de Prehistòria i Estudis del Quaternari a Dakar.
Així doncs, era considerat un importantíssim prehistoriador a Europa, Àfrica i Amèrica, gràcies a les seves obres i als constants viatges a aquests continents. El 1955 serà el membre decisiu del jurat que decidí qui ocuparia la càtedra d’Història Primitiva de l’Home a Madrid, el lloc més alt de la jerarquia entre prehistoriadors, si Julio Martínez Santa-Olalla, que des del 1939 l’ocupava provisionalment, o Martín Almagro Basch. Aquests dos representaven dues faccions dins del règim franquista, i per això es tractava d’una oposició carregada de significació científica i política que Francisco Gracia ha explicat exhaustivament en un altra de les seves obres ja esmentada. Lluís Pericot va passar comptes amb Julio Martínez Santa-Olalla i la càtedra fou per Martín Almagro.
Al 1955, ja amb Almagro a Madrid, la seva càtedra passa a ser realment de Prehistòria, i el mateix any Lluís Pericot és decisiu en el fet que Miquel Tarradell obtingui la de València i Pere de Palol la de Valladolid. Ell, que havia hagut d’ensenyar les matèries més diverses, finalment es va poder centrar en la seva vocació. Amb l’arribada de Joan Maluquer de Motes a una altra càtedra a Barcelona va poder emprendre nous projectes i col·laborar en la renovació de la Facultat de Lletres i dels seus plans d’estudis que va emprendre Maluquer com a degà.
Al 1959 va rebre la Gran Cruz de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio. Les actes de la junta de l’IEG se’n van fer ressò. Va rebre també moltes altres distincions: Doctor Honoris Causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc (1965), Creu de Cavaller de la Legió d’Honor (1982), Ordre Nacional del Senegal imposada pel president del país Léopold Sédar Senghor, Medalla de la ciutat de Figueres, Medalla d’or al Mèrit cultural de Barcelona, Medalla de plata de la universitat de Barcelona…, i molts homenatges, de vegades científics i altres populars, com quan el 1972 Josep Baró li dedicà la sardana “Regina de l’Empordà”. La ciutat de Girona li ha destinat els seus millors carrers. Primer una avinguda, la de Montilivi. Després, al 1978, durant el mandat de l’alcalde Joquim Nadal, aquesta va recuperar el seu nom, i el del prehistoriador va ser donat a l’actual avinguda Lluís Pericot, que abans era de Calvo Sotelo. Es va jubilar el 5 de setembre de 1969 i va morir el 1978. Va ser enterrat a Begur, el poble de la seva esposa, on tenien casa en la que reposava de les seves múltiples dedicacions sempre que podia.
Com hem vist Lluís Pericot va ser un catedràtic i prehistoriador de gran prestigi arreu, prestigi degut en primer lloc a la seva obra i a la bona gestió en els seus càrrecs, però també al seu caràcter afable i conciliador, que sempre procurava ajudar tothom. Era també un home hàbil en la confrontació, que sabia fer-se valer i buscar el recolzament i les influències necessàries.
A més de la seva obra de recerca i de síntesi Lluís Pericot deixà un textos impagables de reflexió sobre la seva disciplina, escrits en ocasions solemnes com l’obertura del curs a la Universitat de Barcelona o la seva entrada com a membre de la Real Academia de la Historia, textos de que permeten seguir l’evolució del seu pensament: Grandeza y miseria de la Prehistoria (1948), La raíces de España (1952), Medio siglo de prehistoria hispánica (1964), Reflexiones sobre la prehistoria hispánica (1972).
Aquesta biografia, malgrat que és densa i que les afirmacions que conté estan avalades per 1634 notes a peu de pàgina, es llegeix de forma apassionada perquè l’autor ens fa entrar en el personatge i en l’època, i ens ofereix divertides anècdotes. A cada pàgina hi hem descobert aspectes que desconexiem que afecten Lluís Pericot, els seus col·legues, amics o persones que el van tractar, i també la vida universitària, social i cultural del temps de la república i del franquisme, moguda pels interessos personals i polítics que queden al descobert en les cartes escrites només per als ulls dels destinataris.
No cregueu que aquesta biografia sigui un panegíric de Lluís Pericot. Les seves opinions científiques no sempre van ser encertades, com els anys s’han encarregat de demostrar. Les febleses del personatge també hi surten, perquè fou un home que va haver de sortir-se’n com va poder d’un procés de depuració, i que després va haver d’adaptar el seu discurs a la visió de la història d’Espanya que s’exigia durant els anys del franquisme, i algunes vegades va dissimular la seva fidelitat a Pere Bosch Gimpera, una de les bèsties negres del règim. No s’amaguen les opinions desfavorables que en tenien alguns dels seus contemporanis, sobretot pel seu caràcter conciliador, que desagradava als adversaris d’un conflicte on ell es veia implicat, que el volien més decididament del seu costat. Francesc Gracia ha posat una fita insuperable en la història de l’arqueologia catalana amb aquesta biografia d’un gran home i arqueòleg que va tenir fort lligams amb l’Institut d’Estudis Gironins i amb Girona. Cap altre arqueòleg català no ha tingut mai la influència que ell va tenir, ni tampoc no se’ns acudeix ara cap gironí amb una biografia tant completa i documentada, on tota la seva època es veu emmirallada. Recomanem, doncs, vivament la lectura del llibre a tots el gironins ineressats en l’arqueologia i la història.