Afers. Fulls de recerca i pensament, núm. 75, 2013

Por Andreu Navarra Ordoño.
        Poques biografies tan cenyides a la producció acadèmica com la de l’emporadanès Joan Reglà (1917-1973), tal i com ens recorda el prologuista d’aquest volum, Pere Molas. Fa uns mesos vam rebre al despatx del Grup d’Estudis d’Història Cultural de la UAB els fons documental personal de Joan Reglà. Jo mateix em vaig encarregar de fer una primera aproximació al seu contingut i una primera llista i catalogació provisionals. El primer que ens va cridar l’atenció era l’escassetat de documents personals: les cartes feien referència a publicacions de revistes, tribunals d’oposicions i gestions d’organitzacions de congressos. La sensació era la d’estar davant de la història viva d’un home que vivia més pels arxius i per a la seva màquina d’escriure que per la seva pròpia vida. I el gruix el constituien els mecanoscrits de les seves obres.
         Tot i que la primera edició de Bandolers, pirates i hugonotsés de 1969, és durant la primera meitat de la dècada dels 50 on hem d’anar a buscar l’origen de les inquietuds que el van formar. L’any 1950, Reglà havia participat, al costat del seu mestre Vicens, al I Congrés d’Estudis Pirinencs, i en un cicle de conferències organitzades pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI, fundat per Vicens l’any 1949). Eren les seves primeres participacions destacades després de la defensa de la seva tesi sobre tema aranès. A partir de 1953, Joan Reglà va formar part molt activa en l’equip de redacció de la revista Índice Histórico Español. La història del seu via crucis professional, és a dir, la narració de les seves dificultats abans d’arribar a una càtedra universitària, les van explicar Jesús Pabón al pròleg de la tardana Historia de Cataluña (1974) i Antoni Simón i Tarrés al Diccionari d’Historiografia Catalana (2003). Pere Molas torna a aquesta qüestió i justifica l’abundància de projectes editorials de Reglà com una conseqüència de la inestabilitat professional que va patir, amb gran resignació, l’autor de Bandolers, pirates i hugonots. L’any 1951 va ser nomenat ajudant de classes pràctiques. L’any següent, professor adjunt interí (tenia 35anys!). I després de fracassar (o de patir que el fessin fracassar, segons les hipòtesis recopilades pel prologuista) els anys 1949, 1953 i 1957, per fi va accedir a l’estabilitat l’any 1958.
    En el volum III de la revista Estudios de Historia Moderna(1953) ja comecem a trobar articles que anuncien la temàtica deFelip II i Catalunya i Bandolers, pirates i hugonots. En aquell volum Reglà hi va publicar “La cuestión morisca y la coyuntura internacional en tiempos de Felipe II”. En la quarta entrega d’Estudios de Historia Moderna (1954), Reglà hi va editar “Los envíos de metales preciosos de España a Indias a través de la Corona de Aragón y sus relaciones con el bandolerismo pirenaico”. Aquesta va ser la seva primera aportació a l’estudi del bandolerisme. Però aviat n’hi va haver més. Paral·lelament, a Hispania, que competia amb les potents i abassegadores creacions de Vicens, veien la llum “La expulsión de los moriscos y sus consecuencias. Contribución a su estudio” (1953) i “Felipe II y el bandolerismo catalán” (1955). Sens dubte, eren els anys en què es van forjar els dos llibres germans sobre la segona meitat del segle XVI a Catalunya: Felip II i Catalunya (Barcelona, Aedos, 1956)[1] iBandolers, pirates i hugonots (Barcelona, Selecta, 1969). Aquest últim llibre era una refundació de l’anterior, sense el capítol dedicat al virrei Diego Hurtado de Mendoza i sense la càrrega de notes crítiques del llibre original. Per imperatius de la col·lecció, el volum ara traduït al castellà i publicat per Urgoiti (una curiosa editorial de Pamplona, que compta amb un catàleg espaterrant de recuperació de clàssics historiogràfics i exerceix la meritòria tasca de donar a conèixer els historiadors catalans a Espanya) havia d’ésser un llibre de caire divulgatiu.
   Molas destaca amb gran claredat les principals aportacions historiogràfiques de Reglà: en primer lloc, la decisió heroica d’abordar prer primer cop la ingent documentació sobre els segles XVI i XVII conservades a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i que portaven segles esperant algun estudiós que sortís dels gloriosos segles medievals. En segon lloc, Molas afirma que les grans línies de treball elaborades per l’empordanès (l’estudi de Felip II a través dels conflictes socials d’una part perifèrica dels seus dominis) no han vist cap gran alteració greu seixanta anys després, exceptuant el tema del bandolerisme, que ha estat àmpliament matisat per Núria Sales i Xavier Torres.
   En les últimes seccions del seu pròleg, Molas fa una llista dels deixebles que va deixar Reglà (Sebastián García Martínez, Emília Salvador, Ramón Gubern, Ernest Belenguer Cebrià, Ricardo García Cárcel, Núria Sales, Xavier Torres, Gregorio Colás i José Antonio Salas[2]), i presenta una útil bibliografia que és una ampliació de la que va publicar Ricardo García Cárcel a Índice Histórico Español, núm.69, volum de 1974.
   Quant al llibre mateix, la seva resistència al pas de les dècades ens aval·lala seva qualitat indiscutible. Una qualitat serena, exempta d’espectacularitats i audiàcies, que presenta una brillantesa tranquil·la, empírica, com la de la persona del seu autor. Afegiríem només que el valor pedagògic de Bandoleros, piratas y hugonotes (i això ho escriu algú que ha portat una assignatura d’història moderna de Catalunya) continua avui sent altíssim.

 


[1] Hi ha una traducció espanyola d’aquesta obra, l’editada i prologada per Ernest Belenguer Cebrià l’any 2000 (Madrid, Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V).
[2] Aquests dos últims es van dedicar a l’estudi del bandolerisme, amb les tècniques arxivístiques pròpies del seu mestre, aplicades al regne d’Aragó.

Obras relacionadas